El 21 de desembre ha servit?

Vull tornar a parlar de política...buff! No és gens senzill. Portem uns mesos de grans tensions, incerteses, discrepàncies, «miracles» i frustracions. Vivim una situació de «bàndols» que ens ha incrementat la dificultat de fer anàlisi més enllà dels tòpics i les «veritats» d’uns i altres.

Començo per dues prèvies que crec que són necessàries per intentar-me explicar una mica millor.

El meu objectiu polític segueix sent, com sempre ha estat, viure en una república més lliure justa i solidària.

No crec en la equidistància. Quan al nostre país hi ha persones a la presó pel procés o quan el govern espanyol ha exercit la violència contra una ciutadania que defensava les seves idees de forma pacífica, no em puc plantejar estar al mig de res.

Dit això sí que voldria fer alguna reflexió a partir dels resultats del passat dijous 21 de desembre. Els resultats no són bons, jo crec que per a ningú. La victòria en vots i escons del sector independentista no pot obviar que en unes eleccions amb una participació altíssima, no existeix una majoria clara per la independència. Tenint en compte totes les dificultats per fer campanya es pot considerar que s’ha salvat el moment, però el nombre de vots no permeten ni impulsar de manera inequívoca la via unilateral ni donen nous arguments per garantir que una via pactada sigui possible.

Per altra banda l’aplicació del 155 i tot un desplegament espectacular de recursos dels sectors «constitucionalistes» ha permès que Ciutadans esdevingui la primera força en vots, però sense evitar un possible govern independentista. Ha mobilitzat a més votants d’aquest àmbit però la victòria es basa més en haver aconseguit el vot útil de les altres forces que en convertir-se en una alternativa real a Catalunya. Ciutadans, PP i PSC segueixen sense veure com una opció real governar a Catalunya.

I per altra banda els mals resultats dels Comuns també evidencien la incapacitat per haver creat una estratègia que els permetés sortir de la dinàmica de blocs i posar en valor la necessitat de la prioritat social. Quan es treuen uns mals resultats es pot veure per la dificultat del moment, però també cal pensar en què s’ha fet malament.

De fet una de les principals conseqüències dels 21D és que les esquerres (amb tots els matisos que vulgueu fer fins a on són d’esquerres uns i altres) han baixat, i molt. Semblava que ERC seria el pal de paller dels independentistes i no ha estat, semblava que el PSC tindria un important creixement i no ha estat així i la CUP i els Comuns han tingut un clar descens. Anem en compte.

El dia 1 d’octubre, al costat de molta gent al col·legi electoral on vaig ser al meu barri del Poblenou, vaig tenir la sensació que era possible construir una alternativa real, més popular, que permetés començar de zero en molts temes (en la realitat nacional però també en molts altres temes socials). Ara en canvi tinc la sensació que no hem avançat en el reconeixement de la sobirania i que estem lluny de complicitats que ens permetin afrontar tots els reptes de la nostra societat.

Per exercir la plena sobirania nacional fins ara la via unilateral o la pactada s'han mostrat estèrils. L'actual debat després del 1 d'octubre sembla que sols es basi en qui serà president i com es podrà fer... potser que comencem a buscar noves propostes.

Cal per tant veure què podem fer. Com poder teixir noves aliances socials i polítiques que permetin inventar solucions. La política no és tenir raó ni aconseguir uns bons resultats electorals. La política, com a mínim la que jo defenso, és transformar la realitat. Potser que deixem de marcar perfil i comencem a avançar.